El nostre objectiu és conformar un projecte educatiu innovador, pel que fa a Catalunya, inspirat en les escoles a l’aire lliure dels països nòrdics i escandinaus i inspirat en escoles lliures com el Centro Educativo Pestalozzi (Equador) i altres projectes d’educació viva, activa i lliure.
Fonamentat en els tres pilars de la pedagogia a la natura: acompanyament respectuós, joc lliure i espontani i en un entorn natural.
Natura
Creiem que la natura és l’ambient que millor pot satisfer les necessitats de desenvolupament dels infants de les etapes 0-3 anys i la de 3 als 7-8 anys.
Educar a la natura, abarca una immersió en la natura des d’una relació de cura i respecte mutuo. Una actitud biocèntrica amb un sentiment d’agraïment i cura per tot el que ofereix aquesta relació.
La infància primerenca és especialment sensible a la natura, perquè els infants s’identifiquen amb ella d’una manera holística, integrada, se senten part d’ella. Res els produeix tant plaer com estar fora i poder capbussar-se amb tots els sentits en el que la natura els ofereix (Kellert & Wilson 1993, Kahn 1997, Kellert & Kahn 2002).
La natura ofereix espais de qualitat per al moviment i la percepció sensorial, difícils de reproduir en un altre tipus d’emplaçaments. Encara que no és necessari buscar escenaris grandiosos, perquè l’interès dels infants a aquestes edats està en l’escala micro, en el que té lloc a l’abast de la seua mà, és important proveir-los d’un espai natural el menys manipulat possible. El contacte freqüent o quasi permanent amb la natura, com és en l’Escola Bosc El Saüc, genera un sentit d’identitat i pertinença a ella que és difícil d’aconseguir amb visites esporàdiques. Això es tradueix de manera quasi immediata en actituds i comportaments de respecte a l’entorn, quasi sense necessitat d’explicació o mediació per part de les persones adultes acompanyants. Vivenciant el contacte amb la natura mantenim la connexió amb el nostre interior, i experimentem l’apropament i coneixement d’allò que ens envolta i dóna vida.
A més, aquest contacte prolongat i habitual amb la natura proveeix als infants d’experiències sensorials intenses, profundes i gratificants a la llarga. La informació que els arriba a través de tots els sentits és coherent, consistent i plena de matisos i subtileses, imprescindible a l’hora d’integrar la informació al cervell. Tot això permet un major autoconeixement del seu cos i el que aquest els permet fer. Els infinits matisos de formes, colors, grandàries i materials, fa que els infants es facen més sensibles a la bellesa i se senten en harmonia amb l’entorn i amb si mateixos (Hueso, 2012).
La natura ofereix materials suficientment rics i variats com per a estimular els seus sentits, despertar la seva curiositat, donar ales a la seva imaginació, fabricar les seves pròpies “joguines”, construir el seu joc simbòlic, i oferir reptes de diferent nivell per al seu desenvolupament.
Vivint a la natura aprenem a gestionar l’entorn, ecoalfabetització, a identificar flora i fauna, la utilitat de les plantes…
Segons la Teoria de les peces soltes (Nicholson, S) “en qualsevol entorn, tant el grau d’inventiva i creativitat com la possibilitat de descobriment són directament proporcionals al nombre de variables que existeixen entre ells”. I la natura, és la font més rica de peces soltes.
L’espai ampli i obert els permet expandir-se física i mentalment, sentir-se lliures; poden desenvolupar el seu joc sense interferir els uns amb els altres i en un escenari amb múltiples ambients, estructures, materials i reptes de diferent nivell i característiques. La permanència a l’aire lliure, en un entorn per definició canviant, fa que estiguen més alerta, tinguen una major capacitat d’observació i concentració, i siguen més flexibles amb si mateixos i amb els altres que quan estan a l’aula (Nabhan & Trimble 1995, Sobel 1996, White 2004). Per aquesta mateixa raó, milloren en el reconeixement de les necessitats pròpies i alienes. Els ritmes del món natural, en general més pausats que els que imposa la nostra societat, permeten desenvolupar la paciència, els aporten serenitat i contribueixen a la trobada amb la seua espiritualitat (Wells & Evans 2003, Taylor & Kuo 2006, Corraliza & Collado 2011, Surau-Ott 2012).
D’altra banda, el joc a la natura, amb el seu terreny irregular, i el maneig dels materials que allí es troben estimula la seua curiositat, la seua imaginació, la seua creativitat, el seu llenguatge i, sobretot, la seua motricitat, tant gruixuda com fina. El fet d’haver de fabricar, modelar o definir els seus propis joguets crea la necessitat d’usar el llenguatge per a això, enriquint enormement la seua capacitat descriptiva i la fantasia. En els infants més grans, els desafiaments físics i sensorials que troben en aquest mitjà fomenten la seua autonomia, independència i capacitat de cooperació, de negociació, de raonament i de decisió, perquè són els propis infants els qui estimen la seua pròpia capacitat d’enfrontar-se a ells i valoren els resultats dels seus intents.
L’entorn natural presenta a més situacions de risc variable, que l’acompanyant procura controlar, però no eliminar. El risc que allí afronten contribueix a aprendre a avaluar-los de forma més realista, a l’autoconeixement de les seues habilitats, a la seua millor capacitat per a afrontar l’adversitat, a una major tolerància a la frustració i al respecte de límits i normes.
Així doncs, el conjunt d’experiències sensorials i motores que ofereix la natura en la infància primerenca contribueix a un desenvolupament físic, emocional i espiritual més harmònic i integrat, a banda dels múltiples beneficis per a la salut.
L’estil de vida infantil en la societat actual es caracteritza per un allunyament de l’entorn natural. Diversos experts han alertat sobre les conseqüències negatives d’aquesta desconnexió derivades del trastorn per dèficit de contacte amb la natura, destacant els problemes físics, psicològics i socials associats a aquest dèficit. En el llibre Consciència ecològica i benestar en la infància, Silvia Collado i José Antonio Corraliza recullen un conjunt d’aportacions per a comprendre millor la relació existent entre la vida infantil i la natura. Amb arguments i evidències, es mostra la necessitat de restablir eixos de connexió entre l’estil de vida infantil i l’estimulació que provoca la natura. Se subratllen els problemes derivats del fet que la relació amb entorns naturals està fora de l’agenda i l’estil de vida de la major part de xiquets i xiquetes de la societat urbanitzada. I això ha donat lloc no sols a l’existència d’un analfabetisme natural, sinó sobretot en l’aparició de problemes de salut física, mental i psicosocial vinculats al trastorn per dèficit de natura. La conclusió més rellevant del seu treball és, precisament, que el contacte directe amb la natura no sols promou òptims nivells de benestar (“estar millor”), sinó també nivells d’acompliment personal més adequats (“ser millor”).
Va ser Richard Louv qui va encunyar el 2008 el terme “trastorn per dèficit de natura”. En el seu llibre L’últim infant als boscos apareixen destacades investigacions que demostren com l’exposició directa a la natura és essencial per al desenvolupament humà, especialment dels infants, i detalla les conseqüències negatives de no tindre-ho amb regularitat: obesitat, dificultat d’atenció, malalties cardiovasculars i, la més important, per generalitzada: depressió. Els condicionants de la vida moderna ens estan convertint cada vegada més en criatures que viuen tancades entre quatre parets de formigó i que es relacionen durant moltes hores al dia amb pantalles, i no tant amb els canvis subtils que se succeeixen dia a dia en l’entorn natural.
Louv també detalla els efectes positius del contacte quotidià amb la natura que ens envolta: desenvolupament i potenciació de tots els sentits, facilitat d’integrar aprenentatges, enriquiment de la creativitat o desenvolupament general de les habilitats psicològiques dels infants a través del vincle amb tot el natural, entre altres. L’autor va més enllà i comenta la teoria de les intel·ligències múltiples d’Howard Gardner per explicar com la vuitena intel·ligència hauria de ser la intel·ligència natural, és a dir, la capacitat d’identificar i classificar els elements de la natura. Gardner defensa que la intel·ligència acadèmica (l’obtenció de titulacions i mèrits educatius; l’expedient acadèmic) no és un factor decisiu per conèixer la intel·ligència d’una persona i que un bon exemple d’aquesta idea s’observa en persones que, malgrat obtindre excel·lents qualificacions acadèmiques, presenten problemes importants per a relacionar-se amb altres persones o per a manejar altres facetes de la seua vida. Gardner realitza una definició científica de la intel·ligència com la «capacitat de solucionar problemes o elaborar béns valuosos» i les múltiples intel·ligències de la seua teoria són la intrapersonal, visual-espacial, musical, corporal-cinestèsica, interpersonal, lingüisticoverbal, logístic-matemàtica i la naturalista.
També Heike Freire, a Educar en verd, fa referència als estudis que William Bird va realitzar en centres educatius per demostrar que sortir amb regularitat a espais oberts a l’aire lliure com el camp, parcs o jardins, redueix els símptomes de dèficit d’atenció, millora el comportament i els resultats acadèmics, augmenta la motivació del professorat i la qualitat del procés d’ensenyament. I com també és positiu en l’aprenentatge i desenvolupament dur a terme activitats en espais a l’aire lliure.
Altres estudis citats per Richard Louv, que fonamenten el nostre interès en la natura com a ambient de desenvolupament integral dels infants de 0 a 7-8 anys (tot i que els beneficis del joc lliure a la natura es donen en totes les etapes del desenvolupament de la persona) són per exemple, un Estudi danès on es comparava dos grups d’infants un en un jardí d’infants tradicional, un altre a la natura. Es va observar que els infants de jardins d’infants a la natura estaven més alerta, utilitzaven millor els seus cossos i tenien moltes més possibilitats de crear els seus propis jocs.
També es va observar que quan els infants jugaven en un medi dominat per estructures de joc més que per elements naturals, ells establien la jerarquia social entre ells per mitjà de la competència física. Pel contrari, es va observar que en entorns amb més vegetació, els infants jugaven a jocs de fantasia, la posició social deixava d’estar més lligada a les capacitats físiques i ho estava més a les habilitats lingüístiques, creativitat i inventiva (els líders eren els més creatius).
En un altre estudi a Ilinois es va observar com quan els infants podien triar l’espai de joc, escollien espais amb zones naturals que incloïen aigua, arbres, arbustos, herba alta, sorra, estanys, llocs per enfilar-se, llocs per amagar-se, llocs per asseure’s…
I en estudis a Suècia, Australia, Canadà i Estats Units, també es va observar com en patis amb zones artificials i zones verdes, a les zones verdes els infants s’involucraven en formes més creatives de joc. Un va concloure que s’hi feia un joc més igualitari entre nenes i nens i amb jocs de fantasia o simulació.
Gerald Lieberman, director de la Taula Rodona Medioambiental i d’Educació estatal (Estats Units) Que estudien la Educació basada en l’entorn, va fer un estudi durant 10 anys amb 150 escoles. En un informe de 2002 conclou que els infants haurien de ser alliberats de l’aula. Va descobrir que la educació basada en l’entorn produeix millores escolars en coneixement del medi, ciències, llengua, dibuix, matemàtiques. Millora els resultats dels exàmens estandaritzats i els promitjos de qualificacions, i desenvolupa les destreses de resolució de problemes, pensament crític i presa de decisions.
La natura ofereix possibilitats de desenvolupament de la motricitat fina i de la motricitat gruixuda. Permet entretenir-se a fer la pinça i recollir cargolines o pedretes, jugar amb aglans, clavar pals al fang, dibuixar amb un pal a la sorra…i alhora permet caminar de diverses maneres i per diversos terrenys, córrer, saltar, lliscar, enfilar-se, gronxar-se, anar en quadrupèdia, permet realitzar girs de diversos tipus, ofereix múltiples possibilitats de moviment.
La natura té beneficis per la salut tant físics com mentals. És la vida real, és la bellesa. La natura té un ritme lent. Es experiència de llibertat.
Així doncs, la natura ofereix possibilitats de desenvolupament motriu molt diverses i ofereix reptes de diferent nivell de desenvolupament, estimula els 5 sentits, és font de curiositat, dóna ales a la imaginació, és una font infinita de “joguines” (peces soltes), s’hi crea un joc simbòlic predominantment de fantasia o simulació on la posició social deixa d’estar tant lligada a les capacitats físiques i on hi estan més presents habilitats lingüístiques, creativitat i inventiva, s’hi dóna un joc més igualitari entre nenes i nens, és l’ambient que els infants prefereixen per jugar i millora els resultats acadèmics i sobretot la resolució de problemes, el pensament crític i la presa de decisions.
La natura és la vida real, aporta beneficis físics i mentals, dóna l’experiència de la llibertat, té un ritme lent, la natura és bellesa en estat pur.
Atès que l’educació a la natura es basa en el joc lliure i l’aprenentatge autònom, les propostes o provocacions que es puguin oferir responen als interessos dels infants. Per aquesta mateixa raó s’empreen materials no estructurats i ambients no preparats a l’exterior, i la majoria de les vegades són simplement el que l’entorn ofereix. Els materials (pals, pedres, pinyes, fulles) i escenaris (bosc, roques, prades) són els que ens trobem in situ i amb això desenvolupen el seu joc. Al no estar predeterminats, ho poden ser tot i canviar la seua condició en qualsevol moment (ara aquest pal és una canya de pescar, després serà un camió). Amb això es potencia la imaginació i la creativitat, però també les habilitats de comunicació, la resiliència, l’empatia… i aquí la importància de tenir com a escenari habitual i lloc de referència principal la natura silvestre.
El Saüc 