Quines són les necessitats reals d’un infant per créixer sà?

Ens agrada com en parla el Centre d’assessorament i Investigació d’Educació Viva:

  • La necessitat de protecció i de seguretat: un ambient relaxat, amb presència de persones adultes disponibles física i emocionalment.
  • La necessitat d’autonomia i exploració: una relació amb l’entorn, amb els objectes i amb les altres guiada des de l’interior, segons els interessos i processos propis.
  • La necessitat d’autorregulació i de temps per interactuar amb l’entorn i les altres.
  • La necessitat de moviment lliure i de joc espontani: que és el camí que la natura ens ha atorgat per aprehendre l’entorn i crear xarxes neuronals a múltiples nivells.
  • La necessitat de pertinença i de vincles: en primer lloc amb la figura materna, l’entorn familiar més proper i més endavant amb altres grups.
  • La necessitat de ser reconeguda com a legítima altra i de ser acceptada i estimada.
  • La necessitat de construir un autoconcepte positiu d’una mateixa, a partir de la mirada de l’altra, en primer lloc la de les persones adultes.
  • La necessitat d’autorealització, la possibilitat de poder desenvolupar totes les potencialitats i dimensions de la persona.
  • La necessitat d’ambients que permetin i facilitin l’autorealització, amb la presència d’estímuls i materials adequats.

Per nosaltres l’educació és acompanyar els processos de vida dels infants respectant les necessitats autèntiques. 

Gran part del coneixement en el què ens basem és de base pikleriana i de l’escola activa de Rebeca Wild. Abordem els diferents aspectes del desenvolupament en la infància, tant la qüestió del Moviment Lliure (desenvolupament motor autònom) com la qüestió de l’Autonomia, el Joc Lliure i espontani, passant per tots els moments de Cura Quotidiana (higiene, menjar i son), la forma de relacionar-nos, comunicar-nos i establir vincles i diàlegs de forma eficaç així com la qüestió dels Conflictes, la gestió d’Emocions i Sentiments, els Límits, l’Autoritat i el paper de l’adult en l’acompanyament.

Entenem que els infants s’han de poder desenvolupar a través del moviment i l’experimentació lliure, en un entorn adequat i amb adults disposats a no intervenir el seu moviment, aconseguint així un desenvolupament psicomotriu òptim. El desenvolupament motor sorgeix de manera espontània, l’adult només acompanya. L’adult no “ensenya” moviments ni ajuda a realitzar-los, els infants es mouen i es desenvolupen regits per la seva pròpia iniciativa.

S’ofereix un espai, materials i entorns perquè els infants puguin decidir l’activitat, el moviment, el joc que desitgin desenvolupar en cada moment. Al mateix temps, es posa èmfasi en l’elaborat sistema de cura diària i atenció individualitzada de molta qualitat perquè els infants puguin realitzar per ells mateixos i quan ho triïn les activitats quotidianes amb llibertat i seguretat. Amb el temps necessari i un entorn respectuós amb el ritmes vitals de cada persona, aquesta és qui marcarà el propi fil conductor de la seva vida. D’aquesta manera, ni l’espai ni els adults acompanyants s’anticiparan amb moviments, objectius o propostes educatives determinades. És doncs, que es parteix del desig intern de conèixer i experimentar els propis processos de vida.

 Una psicomotricitat que donarà confiança, espontaneïtat, creativitat i llibertat contribuint al desenvolupament integral de l´infant. La no intervenció dóna com a resultat un desenvolupament de les capacitats psicomotrius més natural i diferent al que tenen els infants que sí han patit aquesta interferència.

Deixar que l’infant es mogui lliurement no vol dir no tindre contacte amb ell. Al contrari, Pikler defensa la importància d’una inclinació afectiva sòlida, la qual cosa ella diu una relació afectiva privilegiada, com a base per a tota la resta. Una relació basada en el respecte als infants i als seus ritmes i necessitats, que no impose les coses, sinó que faci que flueixin. Per aconseguir-ho, és important parlar i anticipar en tot moment tot el que farem amb ells i esperar que estiguen preparats per fer-ho. 

La base és un canvi de perspectiva en la relació entre els adults i els infants, que es basa en el respecte d’aquestos i en la confiança en les seues capacitats.

I preparar per a la vida és un concepte tan ampli que hem de tornar al punt zero, observant l’estructura base de tot organisme viu, la cèl·lula. (Maturana, 1996) Aquest organisme té dins una estructura molt complexa i el seu interior està separat del món exterior per una membrana, feta per la mateixa estructura interior i que permet que l’organisme entre en interacció amb el seu entorn. Per a nosaltres el més important és preguntar-nos i adonar-nos d’on comença la interacció, perquè la cèl·lula mateixa té la intel·ligència i capacitat de percebre què és el que hi ha en l’exterior, és a dir, posseeix una intel·ligència innata que li permet diferenciar entre el que concorda o no amb el seu interior.

Entre el naixement i els 6 anys d’edat, es desenvolupa l’èmfasi de la interacció sensoriomotriu emocional preoperativa, sense metes definides, sinó com una experiència qualitativa de la realitat que es dóna per mitjà de la interacció sensoriomotriu autònoma amb el seu entorn, triant amb quin, amb qui i per quant temps treballaran amb els materials que es presenten a la seva disposició. L’ambient ha de ser preparat dins d’aquest marc, sensorial, motriu i emocional, amb suficients elements perquè l’organisme puga desenvolupar-se amb plenitud i amb l’experiència d’un acompanyament afectuós per part dels adults que afavorisca el desenvolupament de les capacitats personals, igual que la interiorització de les qualitats de l’entorn (Wild, 2009).

Així doncs, els infants necessiten ambients especialment preparats perquè tinguen coherència amb les seues etapes sensitives i de desenvolupament, i els adults han d’encarregar-se que això es realitze de forma relaxada mitjançant els marcs de referència com a regles i límits i assegurant-se que es done un ambient de respecte i calma, en el qual prevalga la seguretat i la qualitat en l’atenció.

I els límits són necessaris a l’hora de mantenir un entorn relaxat, i el desenvolupament autèntic només és possible en un entorn relaxat. Si ens preguntem quines son les condicions necessàries perquè es puguin donar processos de desenvolupament autèntic, també ens cal preguntar-nos què son els processos de desenvolupament autèntics? I què significa ser guiat des de fora?

Rebeca Wild (2012) explica que els límits adequats no compleixen objectius determinats, sinó que poden adquirir sentit en un altre nivell. Aquest aspecte és important i costa d’entendre als adults ja que els límits els transporten a la seva infantesa en la que van viure excessivament limitats i volen no limitar als seus i seves filles. 

Parlar de llibertat i límits implica reflexionar sobre les regularitats de la maduració biològica. Les estructures de cada organisme viu són les que determinen què és per ell llibertat. Però cada ésser viu la seva llibertat només a través dels instruments que té a la seva disposició i no és lliure en aquelles interaccions per a les quals li manquen eines adequades. Així que cal analitzar l’entorn de l’infant com a condició bàsica per als processos de desenvolupament adequats.

El cas dels nens i nens més petites, que es troben en ple desenvolupament de les seves estructures biològiques, aquest procés és i ha estat dictat per la natura i ha conformat cicles d’evolució que tenien lloc entre organismes vius i la natura viva, i depèn de l’atenció que rebi dels éssers humans que identifiquen i respecten les seves necessitats de creixement i perceben les necessitats d’un entorn limitat (que ha de contenir els elements necessaris per al desenvolupament). Per contra, un entorn no adequat a les estructures internes d’un individu en limita la llibertat. Si un infant ha estat exposat a un entorn que no respectava les seves estructures internes, segurament expressarà el seu malestar.

Cal tenir en compte tant el desenvolupament exterior com el desenvolupament neurobiològic, que depèn de la maduració del cervell “antic” i del cervell “nou”. Quan un infant neix ja té les seves estructures neurobiològiques més internes, l’anomenat sistema reticular o rèptil, prou desenvolupades per controlar la seva supervivència des de dintre, però li cal un entorn apte per a “animals joves”. Si es compleix aquesta condició, podem confiar que aquest sistema ofereix el màxim de possibilitats de sobreviure. I és als adults a qui ens cal confiar en les capacitats dels infants dins d’un entorn adequat per permetre el seu òptim desenvolupament.

Fins els set o vuit anys l’anomenat sistema límbic o mamífer (que també és “antic”) també hi ha uns patrons de comportament fixos propis de l’espècie però s’han d’activar de mica en mica per mitjà de la seva interacció personal amb el medi ambient.

L’anomenat cervell nou o escorça cerebral ens dóna la llibertat d’aprendre de les nostres experiències (llevat que estiguem condicionats o programats sistemàticament de l’exterior). L’escorça cerebral ens permet enfrontar-nos-hi des d’un altre nivell, ens permet aturar-nos, observar un afer des de la distancia, des de diferents perspectives, fer-nos una imatge i judici propis i poder decidir amb el cor. Cosa que amb les estructures més primitives actuàvem de forma instintiva o impulsiva.

L’activació gradual d’aquests tres sistemes fa que els processos de desenvolupament autèntics tinguin lloc des de baix cap a dalt i des de dins cap a fora. Aquest procés dura molts anys i en l’etapa de desenvolupament biològic és intens i amb molta energia original, però continua tota la vida.

En els infants, encara que ens sembli insignificant, cada esforç personal mou els límits d’allò que és possible o impossible per al seu organisme i li obre noves percepcions i accions. D’altra banda, les accions guiades des de fora per un adult fan que es desconnecti del seu pla intern buscant acontentar la seva necessitat d’amor i mirada per part dels adults

Els límits poden ser dolorosos però ofereixen la seguretat i la oportunitat de no-directivitat, i els infants en les situacions límit desagradables, poden establir contacte amb els seus vells dolors i assimilar i plorar amb la companyia adequada.

Un entorn adequat, adaptat a les necessitats de desenvolupament tant biològiques com neurobiològiques ofereix a l’organisme en creixement la possibilitat de satisfer les seves necessitats de dins cap a fora, permetent el seu desenvolupament autèntic i els infants se sentiran capaços, amb llibertat i alegria de viure.

Pensem que l’aprenentatge actiu, on l’activitat d’aprenentatge està centrada en l’infant, permetent que segueixi el flux natural del seu procés d’aprenentatge, en comptes d’imposar la seqüència d’ensenyament que vol l’educador, és el més respectuós i natural. I permet aprendre en col.laboració i organitzar-se, fomentar el debat i la crítica, responsabilitzar-se de tasques, aprendre jugant, desenvolupar la confiança, l’autonomia, i l’experiència directa, atendre a la diversitat. Entenem que l’educador/a o acompanyant assumeix el rol de mediadora i orientadora.

També creiem,com diu Catherine l’Ecuyer, “Los niños nacen con asombro, con un deseo innato por conocer. ¿Y qué es lo que causa asombro? La belleza de la realidad. El cerebro humano está hecho para aprender en clave de realidad y los hechos nos indican que los niños aprenden a través de experiencias sensoriales concretas que no solamente les permiten comprender el mundo, sino también comprenderse a sí mismos. Todo lo que los niños tocan, huelen, oyen, ven y sienten deja una huella en su mente, en su alma, a través de la construcción de su memoria biográfica que pasa a formar parte de su sentido de identidad.”

Per tot això creiem que l’ésser humà conté en si mateix els programes genètics necessaris per al seu desenvolupament. Com van descriure Humberto Maturana i Francisco Varela per designar l’organització dels sistemes vius, amb el concepte d’autopoiesi. Aquesta és la condició d’existència dels éssers vius en la contínua producció de si mateixos.

Creiem que és necessari, com diu Wild, crear condicions en les que els infants puguin dedicar-se a ser infants i fer-se grans a la seva manera, en lloc de deixar-se formar des de fora en allò que els adults han determinat “per al seu bé” o que serveix als interessos de la societat.

És necessari oferir ambients preparats per al desenvolupament i oferir experiències variades i enriquidores. Pensem que l’ambient més adequat per a satisfer les necessitats de desenvolupament dels infants de 0 a 7-8 anys és la natura, ja que els permet descobrir el món de forma vivencial i experimental, descobrir el món amb els 5 sentits i descobrir el seu cos i les seves possibilitats en situacions motrius molt diverses.

Per nosaltres acompanyar respectuosament és vetllar per que els infants puguin satisfer les seves necessitats reals i respectar els ritmes individuals, posant els límits necessaris per a un ambient relaxat.